La setmana abans d´una marató se suposa que s´ha de descansar, menjar bé, fer una vida relativament ordenada i tranquila... etc etc,una setmana on recuperar-se de tot l´esforç de setmanes de dedicació, d´entrenaments....
O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.
O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.
Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.
Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).
O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.
Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.
Però anem al que hem d´anar.
Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes. És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.
Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.
A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.
Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.
Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tots tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent.
Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.
El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.
Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.
Els meus companys de km eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.
Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.
Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i del recorregut.
Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.
CLASSIFICACIONS.
Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.
O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.
O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.
Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.
Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.
Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).
O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.
Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.
Però anem al que hem d´anar.
Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes. És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.
Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.
A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.
Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.
Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.
Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tots tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent.
Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.
El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.
Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.
Els meus companys de km eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.
Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.
Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i del recorregut.
Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.
CLASSIFICACIONS.
Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.
