dilluns, 18 d’agost del 2008

14ª GRENAA MARATHON 2008 (DINAMARCA)


La setmana abans d´una marató se suposa que s´ha de descansar, menjar bé, fer una vida relativament ordenada i tranquila... etc etc,una setmana on recuperar-se de tot l´esforç de setmanes de dedicació, d´entrenaments....

O sigui, que ha de ser una setmana dedicada a l´objectiu final, La Marató.

O sigui, que ha de ser una setmana totalment al revés de la que acabo de passar a Dinamarca.


Caminades a poc a poc visitant ciutats, amb el que matxaca això les cames, quilometres i més quilometres conduint, amb el que matxaca això el cul, 2 dies inacabables de parcs d´atraccions per les nenes, Legoland i Djurs sommerland (de 10 matí a 6 o 7 vespre nonstop) amb els seus "meneos" tipus Dragon kan o com si estiguessis en una coctelera gegant, amb el que matxaca això les cames, les cervicals,l´estomac, els braços i el cervell.

Arribar al vespre a la casa que teniem llogada i a córrer i a explorar els voltants, els parcs, el centre ciutat , el camí que va vorejant la platja de poble a poble, les urbanitzacions, els boscos etc etc, això però, no matxaca les cames, això les allibera de la tranquila tensió de tot el dia , però no sol ser recomanable fer-ho tants dies la setmana abans.

Salmó fumat, salmó marinat, salses de tots tipus, moltes cerveses(sense passar-nos però més de les usuals),milers de Hot-dogs (quan veus el que et donen , no penseu si no podria ser una altra part del dog la que es menja?), i totes les amanides sense oli (ningú els ha explicat lo bo que és l´oli d´oliva??).

O sigui que no pas precisament ni una dieta mediterrànea ni la dieta recomanable per la marató.

Però el més important de tot és que ens em passat una setmaneta llarga divertida i espaterrant en familia , com diria la meva filla pre-adolescent, "Ja veus!!!"(nota:llegir amb tò pre-adolescent, que no us ha de costar gaire que tots ho heu sigut), i com diria la petita repetania de casa "ni parlar-ne de passar-ho bé" encara que hagi disfrutat com mai.

Però anem al que hem d´anar.

Totes les Maratons tenen el seu encant, les multitudinàries això, el munt de gent corrent al teu voltant, les carismàtiques , les encantadores pel paissatge del recorregut o pel final espectacular, i a mi, digue´m raro, em van molt les petitonetes. És fàcil inscriures, és fàcil arribar-hi, aparcar el cotxe, recollir el pitrall, parlar amb l´organitzador, començar a correr des del primer moment, sense empentes, sense nervis i a més et pots permetre el luxe de quedar ben situat a la classificació, au!! ja que si a Grenaa erem 46 corredors, molt malament ha d´anar per quedar el 47, que normalment no és un mal lloc.

Tota la setmana plovisquejant a estones i amb temperatures al migdia voltant els 16-18º C feien preveure una marató mullada però amb una temperatura perfecte per córrer, però ja el dia abans el sol va agafar protagonisme i el dissabte es va llevar amb un dia preciós però calurós i molt humit.

A les 8:45 ens plantem a la zona de sortida, recollida del pitrall i a fer un cafetó per esperar la sortida. A les 9:30 l´ambient es comença a escalfar...relativament. Quatre trotant per aquí, un estirant per allà i es que erem els que erem 42 homes i 4 dones.

Un speaker bramant un munt de coses en Danès, i comença la conta enrera.

Només de sortir se´n van 8 o 10 que tenien pressa i jo els deixo fer. Jo sé que la marató és llarga i cal dosificar.

Al km 1 atrapo un noi que serà el meu company 36 km més, al 2 ja haviem passat a un munt dels nerviosos del començament i sols ens en quedaven 3 per devant que varem tenir controlats a vista fins el km 14. Un d´aquests s´havia anat quedant i al 16 se´ns va ajuntar i ara tots tres anavem cremant km ara tiro jo ara et toca a tu i entremig una conversa distesa però amb el pas dels km cada cop menys frequent.

Tots dos es varen extranyar molt que un catalanet estigués corrent aquella marató tant petiteta sense viure o treballar a Dinamarca, i no seràn els únics.

El recorregut un trenca-cames constant, puja, baixa, asfalt, terra, voreres, boscos, corriols i fins i tot una zona d´obres que implicava passar per entre els palets de material, les piles de sorra i el terra trepitjat per les maquines ple de fang i pedrotes. Una mica de tot vaja. I per si no fós poc senzill el recorregut, al km 21 passes la per la plaça d´on has sortit, saludes la familia i tornem a començar.

Si la primera volta m´havia semblat dura, la segona no en parlem. Els tres que anavem però teniem molt clar que si en teniem dos al devant quedava una plaça al podi i ningu deia res al respecte però tots la voliem. A partir del 22 ja ens varem començar a ensenyar les dents. Jo vaig provar de canviar una miqueta el ritme però ells agafats a mi com paparres. Ens vam tornar a calmar que encara quedava molta cursa. Al cap d´una miqueta ho prova un altre i jo penjat al seu coll. Jo no mirava ni el rellotge, és la primera marató que corro i que durant tants km tinc la sensació de competitivitat a flor de pell, l´esperit olímpic de Beijing s´ha desplaçat a Grenaa, no importa tant el temps, no és una marató per fer un bon registre, el que importa és el podi, la medalla de bronze, l´alegria de la familia que m´espera al km 42, la foto amb la copa per penjar-la al bloc al costat de la foto del podi de la marató de Nordingra on vaig ser 3er d´una cinquantena de corredors. Ho havia d´aconseguir.

Els meus companys de km eren bastant més joves que jo, per tant tenia dues coses bastant clares, a l´esprint em podia donar per vençut, i que de fons i sobretot de cullons havia d´anar jo millor que ells.

Al 32 vaig adoptar la tàctica mental de " falta un deumil" i vaig intentar tornar a tirar una miqueta però va ser en va, aquells 2 anaven forts. Anaven passant els km i ningú es despenjava. És més, em semblava que anaven més forts ells que jo, però hi ha un lema que un company mexicà al Sables, en Luís Guerrero, no parava de repetir i que ara em podia servir " el sufrimiento és momentaneo, el triunfo es para toda la vida". Així doncs al 36 vaig decidir que o tot o res i que no n´hi havia prou amb un lleuger canvi de ritme. Corrent també es pot llençar un farol com al poker i si surt bé, bé i si no et fots. Vaig fotre un canvi brutal i els vaig deixar plantats. Jo sabia que aquell ritme no el podria aguantar 6 km però ells no que ho sabien, i mentalment els va enfonsar. Al cap d´un km ja els havia perdut de vista darrera meu, així que vaig afluixar una miqueta però no massa i el desgast provocat va fer que els 2 últims km fossin un calvari que no semblava que s´hagués d´acabar mai.

Aquest cop la jugada em va sortir bé i vaig entrar a meta el 3er amb un temps de 3:05:03, que tot i no ser un temps brillant si que cal valorar-lo en el conjunt de la setmana i del recorregut.

Al cap d´una horeta, entrega de premis i despres d´escoltar el meu nom o intuir que era el meu nom en un CatalanoDanès molt forçat vaig pujar al podi a recollir la meva copa. Doncs no!!! copes en sortiran més d´una de les dues ampolles de vi "made in spain" que em van donar juntament amb un ramet de flors.
Al baixar del podi una dona de l´organització se´m va acostar i després de demanar-me com carai havia anat a parar a una prova tant petita tant lluny de casa i interessar-se per si voldria tornar-hi l´any vinent em va donar un paquetet, un regalet de part de la Marató de Grenaa com agraïment per la meva participació. Això és el que cal valorar d´aquestes maratons petites, que els organitzadors les senten amb el cor i les viuen a fons.

CLASSIFICACIONS.

Sé que pot semblar una tonteria i que molts direu que quin mèrit té fer podi en una marató tant petita i amb un temps no massa brillant, però jo soc el primer de ser conscient que mai seré medallista olímpic, ni guanyaré a NY, ni tant sols a qualsevol marató d´aquí, però el gust de pujar a un podi en una marató sigui quina sigui i on sigui, si s´ha aconseguit netament i fruit d´un esforç constant i metòdic, de moltes hores entrenant sol per aquests móns traient hores d´on es pot, doncs aquest gust jo ja l´he viscut i recomano a qui vulgui sentir-se Paul Tergat o Gebre per uns moments que agafi un vol barat de Ryan air i cap a Grenaa d´aquí un any. Ara ja saben que els d´aquí tenim un parell de ....sabatilles disposades a córrer 42 km i guanyar.

dissabte, 24 de maig del 2008

13ª EMPURIES 2008

Just acabat d´arribar del Marathon des Sables, encara amb la sang calenta i el record molt viu, em proposen de córrer la Marató D´Empuries.
Ja l´havia corregut l´any passat i hi vaig patir bastant ja que el diumenge abans havia fet la de Madrid, on havia patit bastant, ja que era la 5ª en 5 mesos i ja les cames ho començaves a trobar.
Vaig decidir apuntar-mi, també engrescat per la idea de que hi trobaria 3 companys del Sables, en Jesus i els 2 bombers, Xico i Jordi.
La idea primera era fer-la xino xano i més després d´assabentar-me que el dia abans havia d´anar a un casament, on el menú sol ser boníssim, però no és l´ideal per la vigília d´una cursa de 42 km.( i el menú líquid encara menys).
Així doncs, ritme comode des del primer moment, patint la calor( que després del sables no és excusa), disfrutant dels quilòmentres, del creuament amb la gent i aprofitant per animar en David, els Haima 9 i d´altres coneguts.
El patiment gros li va posar l´asfalt. Feia 8 mesos que no el tocava, i ho vaig notar, i tant si ho vaig notar. A partir del 25 hi havia muscles que me´ls trobava tensos i queixant-se de la duresa del terra. Però vaig acabar relativament bé, una mica d´agulletes a algun lloc, però bé.
La cursa en si és bastant aburrida, no té cap més encant que la sortida d´un lloc tant emblemàtic com les ruïnes d´Empuries i el pas per l´Escala, la resta no té cap encant, però per sort a l´arribada, quan més falta et fa, tens un últim quilometre de passeig peatonal amb bastanta gent que t´anima i t´empeny per acabar d´arribar, i tens el luxe de poder-te tirar de cap al mar, si tens el que s´ha de tenir, ja que l´aigua està freda de cu...llons
Al final 3:09, un temps discret però aconsseguit sense mirar el rellotge i la Marató nº13 al pot. No soc supersticiós, ja que dona mala sort, però caldrà fer-ne una altra aviat i tenir-ne 14.

12ª MARATHON DES SABLES 2008(MARROC)

Està bé que l´etapa 5 del MDS estigui mesurada com a marató (tot i tenint en conte que allà les mesures van com van) ja que a sobre que participes en una cursa d´ultradistancia pots afegir una cursa més a la llista de maratons: " dos pajarus dun tiru".
Queda clar que no es pot mirar el temps d´aquesta marató com a tal, ja que ni el terreny és adequat per a fer un bon temps, i portes una motxila que encara pesa 7 o 8 kg, a més de que l´última setmana abans d´una marató et dediques a reposar i menjar bé per estar apunt i aquí et plantes a la sortida a les 9 del matí amb 180 km els últims 4 dies i mal menjat i mal dormit. Les condicions ideals, vaja!!
Però deixem de sumicar i anem al que em d´anar que "para eso nos pagan" .

Com els altres dies, als volts de les 6 apareixen "els termites" i al crit de "yala yala" que no sé que vol dir, però si que significa, que en 2 minuts et quedes sense haima estiguis com estiguis. A partir d´aquí la rutina diaria d´escalfar aigua, afegir-hi el sobre de capuccino nescafe amb la lechera, menjar-me el sobre de muesly chocolatte, una ajupida ràpida per treure pes, netejar els peus, calçar-se, omplir els bidons etc etc per abans de les 9 a la sortida, escoltar el "briefing" diari de Patrick Bauer, cantar el "happy birthday" als que fan anys (cada dia algú), escoltar amb el cor petit el llistat d´abandons i aquí comença l´extasi diari: Musica a tota òstia d´AC-DC. El cor s´accelera, la gent comença a cridar, a botar, a desitjar-se sort...

Avui em trobo bé, molt bé. Ja no cal ser tant conservador, decideixo que sense passar-me als primers km però que avui aniré a cremar-ho tot. Vull fer un bon temps. Ja no cal conservar. Aniré a cremar tot el que em quedi de forces, no pararé a treure la sorra de les bambes encara que avui em surtin butllofes. És igual, ja tot és igual. Avui 42 i demà 17. Només 17 miserables quilometres. Res. El que fa uns anys quan vaig començar a córrer suposava un repte, 17 km, ufff, ara, després del que portem a les cames, ja no és res. Si fa falta els farem de cap-per-vall, o esgarrapant amb les ungles.

I finalment el tret de sortida: 5,4,3,2,1, GOOOO!!!

Surto tranquil però amb el convenciment d´anar apretant i a mesura que pasen els km així ho vaig fent. Al primer control coincideixo amb Josef Ajram, una autèntica màquina en proves d´ultrafons, i sortim del control junts. Ens saludem amb quatre paraules. Les justes per saber que ens desitjem sort i que ja ho tenim al sac. Anem uns km de costat tot i que jo estic convençut que quan ell vulgui apretar em deixarà, però em sento fort i amb ganes i faré els possibles per aguantar-lo.

De cop i volta una muntanya se´ns planta al devant. I que!!!. Jo no afluixo. Avui NO. En Josef es queda, potser el prudent seria afluixar, però no ho vull fer. Ho he de provar. Si punxo ja m´atraparà, penso, però ho he de provar.

Envoltat d´un sentiment d´eufòria vaig apretant el ritme i em trobo fort i ràpid. Les forces surten de no sé on, però surten. És increible. Vaig passant gent un rera l´altra i cada un que passo és com si li prengués la força i m´ajudés a anar a caçar el seguent. Passo la primera dona, la Didi Touda. Dec estar molt endevant, segur.

Passo els controls sense parar, just marcar la tarja i omplir aigua, i a córrer. Passen els km sense saber-ho. Aqui no estan marcats com a les maratons d´asfalt i just intueixes més o menys quants en portes i quants en falten.

De cop i volta veig el campament. Deuen faltar uns 2 o 3 km i porto menys de 4 hores. Apreto, acabo de cremar el que tinc, passo encara a algun corredor i volo!!! VOLO!!!! El sables és meu!!!

Com un esperitat travesso la linea d´arribada i m´enduc una agradable sorpresa. El 34. He sigut el 34 i em fan passar control de motxila, al costat de l´Aubeso. Al costat dels bons. Demano que m´ho repeteixin. No ho dec haver entès bé. Si, si, a la carpa del control de motxiles.

Dubto que oblidi mai aquests dies. No és només el que he viscut aquí, que ha estat molt intens. És el que he viscut preparant-ho. És el que ha viscut la gent que m´envolta. Ha sigut una època molt especial de la meva vida i tant jo com la meva familia l´hem viscut molt intensament.

Segur que tornaré al desert, segur!!

11ª MEDITERRANI 2007


10ª EMPURIES 2007


9ª MADRID 2007


8ª BARCELONA 2007


7ª GENK 2007 (BELGICA)




6ª DONOSTIA 2006


5ª ALBI 2006 (FRANÇA)


4ª BARCELONA 2006


L´ESPINA CLAVADA:LANZAROTE 2005


3ª NORDINGRA 2005 (SUECIA)


dissabte, 3 de maig del 2008

2ª ROMA 2004


1ª BARCELONA 2003


dimecres, 23 d’abril del 2008

RECULL DE LES MEVES MARATONS

Fa anys, l´agost del 2000 concretament, vaig començar a córrer per culpa d´una aposta amb uns amics del País Basc i Navarra, tots ells grans corredors.

Fins aquell moment, per mi, córrer era la tonteria més gran imaginable.

Com podia ser que algú hi trobés el gust a una activitat que et feia patir per acabar al mateix lloc d´on havies sortit, tot sol, sense equip, sense pilota, sense pavelló.... una bogeria de totes totes, t´ho miressis per on t´ho miressis.

Aquella aposta em va cambiar la vida.

No vull dir, ni molt menys, que sigui la cosa que me l´ha cambiada més, ja que afortunadament la meva vida és molt més que això: tinc una familia meravellosa de dalt a baix, amb dues nenes que valen tot l´or del món, uns amics boníssims i un entorn social que molta gent envejaria, però des d´aquell dia em trobo molt millor fisica i mentalment i això es nota en tots els aspectes de la vida.
Aquell dia d´agost, però, mai m´hagés imaginat que un dia arribaria a estar tant enganxat a aquesta droga, ni que hauria acabat ni una sola marató, i molt menys el Marathon des Sables.

Al meu cap hi ha moltes proves a disputar, molts reptes per aconseguir, molts maratons per endevant i molts i molts km per disfrutar.

A partir d´ara intentaré que res quedi només a la meva memòria i explicar una mica de les sensacions i el que ha envoltat cada marató.
Les que ja estan fetes ens haurem de refiar de la memòria i tenir clar que la crònica pot veure´s afectada pel pas del temps i per sentiments subjectius fruit de la prespectiva llunyana. Les que faci a partir d´ara potser no reflexaran això però seràn més vives i intentaré que escrites en calent.
No se quantes n´hauré fet el dia que pel motiu que sigui no en pugui correr més, però estic segur que les que hagi fet les hauré disfrutat, patit, compartit, i formaran part de la meva petita historia i de la de la meva familia i m´agardaria que fossin el motiu de que les meves filles estiméssin l´esport i la vida sana.

Sé que un dia, d´aquí a uns quants anys, totes dues correran alguna marató amb mi i qui sap... jo els he promès acompanyar-les l´any del seu debut al Marathon des Sables.